Avui dia 9 de Desembre he recitat el meu poema, però abans hem tornat a fer tècniques de relaxació per controlar els nervis.
Hem imaginat que el nostre cos era com una ampolla i que l'aire havia d'entrar fins al cul de l'ampolla que representava que era el nostre estómac, per així provocar respiracions profundes.
A continuació hem començat a recitar poesies.
El poema que jo he triat ha estat un de Miquel Martí i Pol amb el nom d'Elionor. El
poema l'he obtingut del llibre "50 POEMES per saber de MEMÒRIA ", de
l'Editorial ARA Llibres, S.C.C.L. A cura
de Jaume Sobirana . Amb pròleg de Narcís Oller.
He triat aquest poema perquè aquesta mateixa situació l'ha viscuda la
meva mare i me l'ha explicat moltes vegades. Ella també va començar a treballar
en una fàbrica amb 14 anys acabats de fer, tothom se l'estimava molt pel fet de
ser encara una nena, amb els anys es va anar fent gran i es va casar i va
deixar la feina per dedicar-se als fills. Per tant hem sento molt identificada
amb aquest poema ja que reflecteix la vida de la meva mare.
L'Elionor
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".
Quan he arribat la a l'aula i durant la classe de COED he començat bastant tranquil·la però com que estava al final de la llista per recitar, de tant esperar he acabat posant-me nerviosa, però un cop he sortit he estat bastant serena i he pogut controlar bastant bé tot aquell neguit.
He procurat mantenir una posició corporal adequada, sense balancejar-me, he procurat projectar la veu perquè arribes a tothom que estava escoltant, he intentat fer-ho a poc a poc perquè l'auditori pogués assimilar i visualitzar allò que jo estava recitant, he establert contacte amb la mirada amb el públic, he intentat expressar sentiments i sensacions a través de l'expressió corporal però sobretot amb l'expressió facial. En conclusió he intentat arribar al públic desplegant tots els coneixements que he adquirit durant el semestre, i com ja he dit en alguna altra entrada al bloc, és una proba realment difícil per a un orador novell, però molt enriquidora.
Quan he sabut la meva nota que ha estat un 10 sobre 10 m'ha omplert una sensació de satisfacció, de reconeixement a la feina ben feta i treballada, crec que tot l'esforç realitzat per a la preparació d'aquesta pràctica realment ha valgut la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada